Jornada de formació
ANY SACERDOTAL: CONTEXT I FINALITAT
Terrassa, 16 de novembre de 2009
1. Context de la Convocació de l’Any Sacerdotal
1. Dimensió commemorativa
Per què un Any Sacerdotal? La joiosa celebració del 150 aniversari del dies natalis del Sant Patró dels rectors del món, Sant Joan Baptista Maria Vianney, ha estat considerada pel Papa Benet XVI com una excel·lent oportunitat per a “reconèixer amb devoció i admiració el gran do que suposen els sacerdots”, tant per a l’Església com per a la mateixa humanitat.
És un any ofert a tota l’Església, no només als sacerdots, la raó és clara: el ministeri sacerdotal ocupa un lloc central en la vida i en l’ésser de l’Església. No hi ha Església sense sacerdoci.
Així doncs, en primer lloc, aquesta convocatòria té una dimensió commemorativa, la principal ja l’hem esmentat, però també podríem afegir que se situa en la línia del 50è. aniversari de la Carta Encíclica del Papa Joan XXIII, Sacerdotii nostra primordia, com també en continuïtat amb la celebració recent de l’Any Paulí, ben fresca encara en la nostra memòria.
No obstant això, al meu entendre seria insuficient quedar-nos únicament en aquesta perspectiva commemorativa de l’Any Sacerdotal. Penso que aquesta iniciativa del Papa Benet XVI pot ser relacionada amb una sèrie d’esdeveniments, i fets eclesials, alguns recents, altres a conseqüència del dinamisme eclesial de les últimes dècades, que vindrien a conformar el que es podria anomenar el context ampli d’aquest Any sacerdotal.
M’atreveixo a dir que és en aquest context ampli on podem apreciar el veritable abast d’aquest esdeveniment eclesial i, alhora, la clau per entendre’l com un kairós, és a dir, com un moment de gràcia que el nostre Sant Pare ens ofereix a tots els cristians, i molt especialment a nosaltres sacerdots, per reflexionar sobre la identitat sacerdotal i pregar per les vocacions al ministeri ordenat.
1.2 Context ampli
a) Les infidelitats dels ministres
No hi ha dubte que en aquest context ampli en el qual podem emmarcar l’Any Sacerdotal, hem d’esmentar la preocupant situació causada en els darrers anys pels esgarrifosos casos de pedofília i d’infidelitat d’alguns sacerdots que han donat origen a situacions llastimoses que els mitjans de comunicació s’han encarregat de nodrir, sovint, amb certa morbositat. L’escàndol, el dolor i fins i tot l’abandonament de la fe catòlica d’alguns dels fidels, com també la confusió creada en els presbiteris de les diòcesis més afectades per aquests penosos casos, semblaven exigir una profunda reflexió sobre la dignitat de l’ésser sacerdotal i el seu exercici.
b) Els darrers documents pontificis de Joan Pau II i Benet XVI sobre l’Eucaristia
Si hi ha hagut un tema que ha centrat l’interès del Magisteri pontifici en els darrers anys aquest és el de l’Eucaristia. El Papa Joan Pau II, en la recta final del seu extens pontificat, va dedicar una especial atenció a aquest sagrament central per a la vida de l’Església, model en el qual neix, creix i es plenifica el poble sacerdotal i, en particular, el prevere. A l’Encíclica Ecclesia de Eucharistia (2003) i a la Carta Apostòlica Mane nobiscum Domine (octubre 2004), hem d’afegir la instrucció de la Congregació per al Culte Diví Redemptionis Sacramentum (abril 2004), un veritable ajut pràctic per a la correcta realització de la Constitució conciliar sobre la litúrgia i de la reforma litúrgica. L’Exhortació post-sinodal Sacramentum caritatis (febrer 2007), del Papa Benet XVI, donava cos magisterial als treballs realitzats durant la XI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, sobre el tema: L’Eucaristia, font i cimal de la vida i de la missió de l’Església, celebrada l’octubre de 2005. Finalment, no hem d’oblidar el Motu proprio Summorum Pontificum, sobre la Litúrgia romana anterior a la Reforma de 1970 (juliol 2007).
Paral·lelament a aquests nombrosos documents magisterials sobre l’Eucaristia, hem de destacar el fenomen d’un despertar en tota l’Església de l’adoració eucarística. Si bé en el període de la reforma litúrgica, com ens recorda el Sant Pare, sovint es va tenir la tendència a oposar la Santa Missa i l’adoració fora d’ella, segons la objecció que el Pa eucarístic se’ns hauria donat per a ser menjat i no tant per ser contemplat1, sembla que el sensus fidei del poble de Déu, sostingut pel Magisteri, ha descobert la manca de sentit d’aquesta contraposició, ja confrontada per S. Agustí en la seva coneguda sentència: nemo autem illam carnem manducat, nisi prius adoraverit; ... peccemus non adorant 2.
És considerable, doncs, l’interès per afirmar que la fe de l’Església és “essencialment fe eucarística i s’alimenta de manera particular a la taula de l’Eucaristia”3. Sens dubte, és aquest un factor que ha de ser contemplat durant aquest Any Sacerdotal, donada l’íntima vinculació entre ministeri sacerdotal i Eucaristia.
c) Sínode de Bisbes sobre la Paraula
També, el tema de la Paraula de Déu ha ocupat un lloc important en l’activitat recent de l’Església, molt especialment en la celebració de la XII Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes sobre La Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església, clausurada a l’octubre de 2008 pel Papa Benet XVI, amb el desig que “la Paraula de Déu sigui l’aliment que acompanyi i faci eficaç el compromís de tota l’Església en la nova evangelització”. El tema és prou recent i d’envergadura com per no posar-lo en relació amb la celebració d’aquest Any Sacerdotal.
En aquest sentit, són nombroses les ocasions en que l’actual Sant Pare ha manifestat la importància vital per a l’Església d’una interpretació correcta de la Sagrada Escriptura, recordant la inseparable unitat que existeix entre Escriptura i Tradició, tal com s’afirma en la Constitució dogmàtica Dei Verbum, 12. Benet XVI ha manifestat la legitimitat i necessitat del mètode històric-crític, però aquest no pot pretendre substituir el caràcter teològic fonamental de l’exegesi i la dimensió eclesial que ha d’orientar sempre la interpretació del text sagrat.
d) El Magisteri de Benet XVI
Les tres encícliques publicades i la gran quntitat de dels seus discursos, missatges i intervencions (cal destacar la de Ratisbona, pel seu significatiu contingut, i no tant per la polèmica originada pels mitjans de comunicació, àvids de sensacionalisme i de dialèctica estèril), reflecteixen el seu coneixement del món i de l’Església, des de dins, sense anàlisi perifèrics o demagògics, que res de bo no aporten al bé de les persones i a la missió de l’Església en el món. Temes com l’amor, l’esperança, la veritat, la relació fe-raó, la justícia, toquen de ple l’essència del cristianisme i, alhora, pretenen ser una resposta a la problemàtica actual del món, d’una societat contemporània que perverteix el sentit de la paraula amor, que asfíxia les esperances dels homes, que imposa el relativisme com a doctrina i que, de manera hipòcrita parla de solidaritat i tolerància, mentre genera programàticament estructures i actituds personals d’egoisme, exclusió i intolerància.
Penso, sincerament, en la necessitat d’associar aquest Any sacerdotal amb tot aquest fecund material que ens recorda els preveres que som els ministres de l’Amor que s’ofereix eficaçment els homes en cada un dels sagraments, missatgers de l’esperança que no mor, heralds de la veritat que fa lliures i convençuts defensors de la dignitat de la persona humana, una dignitat que ve denigrada on no es treballa per la justícia i el bé comú?
e) Els darrers avenços ecumènics i els esforços per la unitat de l’Església
Els generosos esforços per seguir caminant cap a la unitat de tots els cristians, mitjançant el diàleg ecumènic, ens presenten un camp en què l’Església Catòlica comença a recollir fruits que obren a l’esperança. Els avenços en el diàleg amb algunes esglésies ortodoxes, la decisió de crear una estructura canònica que permeti el pas de bisbes, sacerdots i fidels anglicans a l’Església Catòlica, conservant part de les seves tradicions eclesials i litúrgiques, així com la publicació del Motu proprio Ecclesiae unitatem (juliol 2009), sobre la remissió de l’excomunió dels quatre bisbes Lefevbrians, són realitats que hem d’acollir amb goig i amb gran sentit eclesial. Al mateix temps, poden enriquir la nostra vivència del sacerdoci com a ministeri d’unitat, de veritat i de pau, a la llum del famòs trípode: conversió, renovació, ecumenisme.
En definitiva, si haguéssim de trobar un eix vertebrador de tots els factors que hem citat el trobem en allò que Benet XVI ha anomenat: hermenèutica de la reforma o “de la renovació dins de la continuïtat de l’únic subjecte-Església”, fent referència a la correcta interpretació del Concili Vaticà II4. La síntesi entre fidelitat i dinamisme comporta una gran exigència, però és el camí a seguir per a una correcta recepció del Concili que renovi la vida de l’Església.
2. Finalitat de la Convocació de l’Any Sacerdotal
El lema escollit per aquest Any Sacerdotal: Fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot, reflecteix quin és el desig profund que mou al Papa Benet XVI a convocar aquest Any Sacerdotal. En tot cas, en la seva Carta comunicativa, el Sant Pare, concreta que la finalitat d’aquest Any és: “contribuir a promoure el compromís de renovació interior de tots els sacerdots, perquè el seu testimoni evangèlic en el món d’avui sigui més intens i incisiu”. Aquest testimoni i, en definitiva, l’eficàcia del ministeri sacerdotal depenen de la mesura en què els sacerdots s’orienten cap a la perfecció espiritual, és a dir, a la humil i pacient tasca d’harmonitzar la seva vida amb la santedat objectiva del ministeri que li ha estat confiat.
Llavors, l’Any Sacerdotal és una ocasió per profunditzar en l’identitat sacerdotal, en la teologia del sacerdoci catòlic i en el sentit extraordinari de la vocació i la missió dels preveres en l’Església i en la societat (cf. Card. Hummes, Carta als sacerdots, 27 maig 2009).
Ens aturem, doncs, un moment en la qüestió de la identitat del ministeri sacerdotal, abans de passar a recordar alguns dels elements fonamentals de la seva espiritualitat específica.
2.1 Fonaments de la identitat sacerdotal
Dirigint-se als participants del I Congrés Nacional Italià per al foment de les vocacions, el Papa Joan XXIII, exhortava als sacerdots a convertir-se en heralds, davant els fidels, de la bellesa sublim de l’estat sacerdotal. Per fonamentar la seva afirmació, fa servir les paraules del seu predecessor, el Papa Pius XII, en la famosa encíclica Mediator Dei (novembre 1947). En elles podem apreciar la identitat que defineix el ministeri sacerdotal: “El sagrament de l’Orde distingeix els sacerdots de la resta dels cristians no consagrats, perquè només ells, per vocació sobrenatural, han estat introduïts en el honorable ministeri que els destina als altars sagrats, i els constitueix en instruments divins, per mitjà dels quals es comunica la vida del cel i sobrenatural al Cos místic de Jesucrist (...) només ells són marcats amb el caràcter indeleble que els configura a Crist sacerdot” 5.
La font d’aquesta identitat sacerdotal es troba en el Misteri mateix de la Santíssima Trinitat, que es revela i es comunica a tots els homes en la persona de Jesucrist, el Verb encarnat6. D’aquí que el Papa Joan Pau II afirmi: “El prevere troba la veritat plena de la seva identitat en ser una derivació, una participació específica i una continuació del mateix Crist, gran sacerdot de la nova i eterna aliança. El sacerdoci de Crist (...) constitueix l’única font i paradigma insubstituïble del sacerdoci del cristià i, en particular, del prevere”7. No hi ha dubte que presentar aquesta visió teocèntrica de la vida sacerdotal resulta del tot necessària en el context actual d’un món que es regeix per criteris positivistes i funcionalistes8.
Ens aturarem un moment en aprofundir alguns aspectes de la identitat sacerdotal.
a) El sacerdoci és un do
A la llum del text de Mt 9, 37-38, el Papa Pau VI deia que “la primera font de la vocació sacerdotal és la misericordiosa i libèrrima voluntat de Déu” 9. Certament, el sacerdoci és “el gran do del Diví Redemptor, el qual, per fer perenne l’obra de redempció del gènere humà acomplerta per ell a la Creu, va transmetre els seus poders a l’Església, a la qual va voler fer partícip del seu únic i etern sacerdoci” 10.
b) Un do concedit a l’Església
Així doncs, el do del sacerdoci és concedit per Déu a l’Església, i per mitjà d’ella el món sencer, per tal d’estendre als quatre punts cardinals els fruits abundants de la redempció obtinguda per Nostre Senyor Jesucrist. Conseqüentment, podem ressaltar, doncs, dues característiques fonamentals del ministeri sacerdotal: la seva pertinença a l’ésser mateix de l’Església — el Papa Joan Pau II l’inclou entre un dels seus elements constitutius11 —i el seu abast universal. Efectivament, el ministeri del prevere “està ordenat no només per a l’Església particular, sinó també per a l’Església universal (cf. Decreto Presbyterorum Ordinis [= PO], 10), en comunió amb el Bisbe, amb Pere i sota Pere” 12. És important aquest últim punt, ja que ens indica que la missió no pot ser entesa com “un element extrínsec o juxtaposat a la consagració” sacerdotal, sinó que constitueix, pròpiament, la seva finalitat intrínseca13.
Realment emotives i modèliques són les paraules d’H. De Lubac quan, en aquest sentit, diu que el sacerdot és “l’home de l’Església”: “Ell estima la bellesa de la Casa de Déu. L’Església ha captivat el seu cor. És la seva pàtria espiritual. Ella és la seva mare i els seus germans. Ell es troba en ella, es forma a la seva imatge, s’insereix en la seva experiència, se sent ric de les seves riqueses (...) De l’Església aprèn a viure i a morir”14.
c) El sacerdoci és imitació i configuració amb el Crist
La dimensió cristològica del ministeri sacerdotal és accentuada per tots els ensenyaments pontificis. La vida sacerdotal deriva de Crist i ha d’estar sempre dirigida a Ell15. Si bé és cert que la imitació de Crist és condició obligatòria de tota vocació cristiana, ho és de manera particular per a aquells que han estat cridats a ser els seus ambaixadors i representants davant els homes.
En aquest sentit, els efectes de l’efusió sacramental de l’orde en la vida del sacerdot són radicals: “la vida espiritual del sacerdot queda caracteritzada, plasmada i definida per aquelles actituds i comportaments que són propis de Jesucrist, Cap i Pastor de l’Església i que es recapitulen en la seva caritat pastoral” 16. Inspirant-se en la doctrina clàssica que té la seva font en S. Agustí, el Papa Joan Pau II, s’ha referit a aquesta caritat pastoral, que ha d’unificar totes les activitats del sacerdot, com aquell element que caracteritza l’exercici del ministeri sacerdotal com a amoris officium i que troba “la seva expressió plena i el seu aliment suprem en l’Eucaristia” 17.
Aixì doncs, a l’intern d’aquest àmbit cristocèntric i eclesiològic, l’essència del ministeri sacerdotal es configura al voltant de l’amor; en ell és on hem de situar el tresor del celibat sacerdotal i la dimensió esponsal que caracteritza el ministeri presbiteral. Qui rep i acull lliurement la vocació al ministeri, fa d’ella “una elecció d’amor, per la qual l’Església i les persones es converteixen en el seu interès principal, i amb aquesta espiritualitat concreta, es fa capaç d’estimar l’Església universal i la porció d’ella que li és confiada” (PDV, 23). No n’hi ha prou amb una comprensió merament funcional del celibat sacerdotal18. Sense aquest amor esponsal el celibat no té sentit, pot arribar fins i tot a ser mortal. Ben al contrari, ha de ser el signe de l’alegria de la fe en l’Esperit, en el Crist ressuscitat19.
Certament, la mirada del sacerdot no podrà desviar-se mai d’Aquell a qui representa sacramentalment, Jesucrist. L’íntima unió amb Jesús ha de caracteritzar l’impuls originari de l’esperit sacerdotal, en la consciència de que no és suficient per al sacerdot “limitar-se a complir els deures als quals es troben obligats els simples fidels, sinó que ha de tendir sempre amb més afany cap a aquella santedat que exigeix la dignitat sacerdotal” 20.
d) Vocació a una santedat especial
La conseqüència que es deriva de la profunda intimitat que caracteritza la relació entre Jesucrist, el Bon Pastor, i el ministeri sacerdotal, és que el sacerdot està cridat a una santedat eximia.
Referent a aquest punt, resulten particularment significatives les belles paraules preparades pel Papa Pius XII i que només la mort li va impedir pronunciar. Aquestes paraules foren recollides per Joan XXIII en la seva Encíclica Sacerdotii Nostri Primordia (1959): “El caràcter sacramental de l’Orde segella per part de Déu un pacte etern del seu amor de predilecció, que exigeix de la criatura elegida la santificació com a resposta (...) el clergue serà un elegit entre el poble, un privilegiat dels carismes divins, un dipositari del poder diví, en una paraula un alter Christus (...) Ell no es pertany, com no pertany als parents, als amics, ni tan sols a una determinada pàtria: la caritat universal serà el seu descans. Els mateixos pensaments, voluntat, sentiments, no són seus, sinó de Crist, la seva vida”.
Així doncs, el sacerdot, pel fet d’haver estat posat com a mitjancer entre Déu i els homes, en representació i per mandat de l’únic Mitjancer, Jesucrist, dispensador de les coses santes i, en definitiva, ambaixador en nom de Crist, “ha de viure de manera que veritablement pugui dir amb l’Apòstol: «Sigueu imitadors meus com jo ho sóc de Crist» (1Co 4, 16; 11, 1); ha de viure com un altre Crist, que amb la resplendor de les seves virtuts va il·luminar i segueix il·luminant el món”21.
e) Consagració - Missió
Un dels elements que toquen més directament l’essència del ministeri sacerdotal és el díptic “consagració-missió”. Sense tenir en compte la correcta relació entre aquests dos components del díptic és veritablement difícil comprendre la identitat del prevere i del seu ministeri en l’Església.
Certament, el sacerdot és un home convertit i renovat per l’Esperit, el dinamisme vital és la relació personal amb Déu, configurant constantment la seva vida als criteris evangèlics. És un home d’unitat i de veritat, conscient dels seus propis límits i, al mateix temps, de l’extraordinària grandesa de la vocació rebuda, de l’extraordinari do de la gràcia rebut amb la seva consagració.
En aquest sentit, perquè pertany del tot al Senyor, pertany a tots els homes. Perquè ha estat “separat”, “cridat a part”, pel Senyor per a viure amb Ell una relació de progressiva identificació, es converteix en testimoni permanent del seu encontre amb Crist davant els fidels. El punt de partida en el desenvolupament del seu ministeri és aquesta consciència interior de la gràcia rebuda de Déu, a través de l’Església. Des d’aquí pot dur a terme plenament la seva missió, per mitjà de l’anunci de la Paraula i de l’administració dels sagraments. Podem dir, doncs, que els tria munera rebuts en la consagració són, en primer lloc, do, i només com a conseqüència, un ofici22.
En la vida del sacerdot, anunci missioner i culte mai no són separables, com tampoc és possible crear una contraposició entre identitat ontològic-sacramental i missió evangelitzadora. Citant a Sant Joan Crisòstom, el Papa Benet XVI, diu que el sagrament de l’altar i el “sagrament del germà” o “el sagrament del pobre”, per ser més fidels al llenguatge utilitzat pel Crisòstom, són dos aspectes del mateix misteri. Efectivament, en el cristianisme i, més encara, en el ministeri sacerdotal, l’amor al proïsme, l’atenció a la justícia i als pobres, no són temes que pertanyen a una simple moral social, sinó que són l’expressió d’una concepció sacramental de la moralitat cristiana.
En conseqüència, el sacerdot per mitjà del seu ministeri engendra en la fe a aquells que encara no creuen i, d’aquesta manera, fa possible el sacrifici espiritual de tots els fidels, en unió amb el de Crist, únic Mitjancer (cf. PO, 2) . En aquesta perspectiva, resulta necessari recuperar sense ambigüitats el primat absolut de la gràcia divina en l’exercici del ministeri sacerdotal. La convocatòria realitzada per Benet XVI ens ha d’impulsar, per tant, a prendre consciència de la realitat sacramental del nostre “nou ésser”, de la nostra identitat, no construïda per nosaltres mateixos, sinó donada i acollida gratuïtament, en un continu i renovat entusiasme per la missió. El fet de poder pronunciar les paraules “jo t’absolc”, o, “això és el meu cos”, “aquesta és la meva sang”, és indicatiu de que la nostra humanitat ha rebut una configuració diferent, aquella que la tradició ha denominat apostolica vivendi forma.
D’aquesta manera es fa possible superar la negativa contraposició entre dues concepcions del ministeri sacerdotal, la social-funcional i la sacramental-ontològica. Jesús ens envia, com va fer amb els seus apòstols, a anunciar l’Evangeli, i ens dóna el poder de combatre als esperits malignes. En definitiva, “anunci” i “poder”, o com diu el Papa, “paraula” i “sagrament”, són el fonament de tot servei sacerdotal.
2.2 Elements fonamentals de l’espiritualitat i del ministeri sacerdotal
Algunes premisses. En primer lloc, crec necessàri un breu, però important aclariment. “Espiritualitat sacerdotal” i “ministeri pastoral” no són dues vies diferents per arribar a l’objectiu de la santedat en el sacerdoci. Com afirma PO 13, l’exercici mateix del ministeri pastoral és i ha de ser per al sacerdot font de santificació. En aquest sentit, la caritat pastoral és l’eix unificador de l’ésser i l’actuar sacerdotal, aixì com la finalitat a la qual s’ha de dirigir la vivència dels consells evangèlics: pobresa, castedat i obediència.
D’altra part, el sacerdot és fonamentalment “un home de pregària”, siguin quines siguin les múltiples ocupacions del seu ministeri. La fidelitat a l’oració és un deure de pietat personal i, en el cas de l’Ofici Diví, una obligació contraida davant l’Església. Aquesta és una premissa necessària per estar a l’alzada de l’ofici sacerdotal23.
Finalment, l’espiritualitat cristiana i sacerdotal és cristocèntrica. La vocació de Sant Pau és molt iŀluminativa al respecte. Sant Pau, desprès de l’episodi a Damasc, passa d’una espiritualitat fonamentalment antropocèntrica, arrelada a la Llei i a la secta dels fariseus, a una espiritualitat cristocèntrica. Si abans es sentia responsable i gestor de la pròpia vida, ara es confia a Déu, reconeix que ha estat Ell que “l’ha escollit des de les entranyes de la mare” per revelar-li el seu Fill (cf. Gàl 1, 15-16). El Crist és l’únic Absolut per Pau, ara ja no serà mai més Saule.
a) Eucaristia (creu i reconciliació)
“La caritat pastoral troba la seva expressió plena i el seu aliment suprem en l’Eucaristia” (PDV, 22). Amb la finesa espiritual que el caracteritzava, deia el Papa Roncalli que tota la santificació personal del sacerdot s’ha de modelar sobre el sacrifici que celebra. En efecte, diu en la seva Encíclica sobre el sacerdoci: “Si és cert que el sacerdot ha rebut el caràcter de l’Orde per al servei de l’altar, i ha començat l’exercici del seu sacerdoci amb el sacrifici eucarístic, aquest no cessarà d’estar, durant tot el curs de la seva vida , a la base de la seva activitat apostòlica i de la seva santificació personal”.
En aquesta linia es pronuncia Pastores dabo vobis en recordar les paraules del ritu de l’ordenació en les quals es convida a l’ordenant a conformar la seva vida al misteri de la creu del Senyor (cf. n. 24). Es preguntava el Beat Joan XXIII, si la pèrdua de la “prima caritas” de l’Ordenació d’alguns sacerdots, no és devia a no haver entés suficientment bé la estreta vinculació, i casi reciprocitat, que uneix el dò quotidià de si mateix amb la celebració de l’offerta de la Missa, amb profunda pietat24.
Vinculat íntimament al sagrament de l’Eucaristia es troba el sagrament de la Penitència. Joan Pau II, en efecte, va tornar a situar aquest sagrament en el centre de la vida sacerdotal, afirmant que era el seu “sosteniment, orientació i medicina”25. Per aquesta raó, al·ludint a la Carta Apostòlica Novo Millennio Ineunte, va recordar la importància que els sacerdots “tornin a descobrir el sagrament de la reconciliació com a instrument fonamental de la seva santificació”26.
L’Any Sacerdotal es presenta com una gran oportunitat per despertar entre els fidels la confiança en el sagrament de la Penitència, descobrir-los-hi el seu significat i la seva bellesa, i advertir-los de la seva absoluta necessitat per a una autèntica conversió i per a la vida de la gràcia, segons l’ensenyament de Nostre Senyor que el presenta als seus deixebles com una de les normes de l’apostolat, d’acord amb la naturalesa de la seva missió terrenal27. També en aquest aspecte, el millor ensenyament serà el testimoni de la nostra vida.
b) L’anunci de la Paraula, anunci de la Veritat (la predicació)
Si l’anunci del Regne de Déu és el veritable objectiu de l’encarnació del Fill de Déu, i si aquest anunci no es pot considerar un simple discurs, sinó que guarda estreta relació amb el seu actuar, també en el cas del ministeri sacerdotal el primat de l’anunci apunta a l’inseparable binomi paraula i signe.
A la nostra predicació no proclamem “paraules”, sinó la Paraula. És anunci de la persona mateixa de Crist, una persona que està ontològicament oberta al Pare i que es manifesta, en diverses ocasions, obedient a la seva voluntat. D’aquí es deriva que l’autèntic servei a la Paraula de Déu requereix del sacerdot una abnegació profunda de si mateix: no ens anunciem a nosaltres mateixos, ni les nostres idees o interpretacions personals. No ens podem considerar “propietaris” de la Paraula, sinó servents, servents de Crist, Paraula encarnada. Seguint l’exemple de Joan el Baptista, ens hem de disposar a ser “veu” de l’Anyell de Déu que ve a llevar el pecat del món.
Aquesta connotació clarament cristològica del ministeri de la paraula propi del sacerdot fa que el seu “ésser veu” no sigui un simple aspecte funcional o un acte d’erudició bíblica, sinó que pressuposa una existència configurada ontològicament amb Crist, un exercici de solidaritat amb el sacrifici de Crist, que és la culminació i acompliment de tota la Paraula divina. D’aquesta manera, l’anunci assumeix un caràcter essencialment relacional: en Crist, amb Crist, al servei dels homes per a la seva salvació. Més encara, aquesta és la condició perquè l’anunci sigui autèntic i eficaç: la participació en l’oferiment sacrificial de Crist, l’assumpció progressiva de la seva voluntat i obediència dòcil a l’Església, a semblança del Crist obedient al Pare per a la redempció de la humanitat. Si em permeteu, del nostre ésser Alter Christus dependrà que, en la nostra predicació, esdevinguem realment Pastor Bonus, al qual les ovelles reconeixen per la seva veu i es confien a la seva guia en l’esperança de ser conduïdes a prats deliciosos.
Aquest Any sacerdotal, ens recorda la importància d’aprofundir constantment en el veritable coneixement de l’Escriptura, que és el coneixement del cor que sorgeix de la meditació diària i la intimitat de la Lectio divina. Un cor que es va deixant transformar per la Paraula és capaç de mirar la realitat amb més profunditat, amb més realisme. Aquest és el fonament d’una predicació sàvia, atenta a les exigències reals dels fidels, que sap discernir amb prudència les circumstàncies, els temps, les formes, en perspectiva de fe i amb to eclesial, que s’ofereix com a servei humil en el qual no sobresurt l’anunciant per sobre del Crist, Aquell que ha d’anunciar, ni per sobre de l’Església, custòdia mil·lenària de la Paraula.
D’altra banda, el camí de la santedat del sacerdot va lligat a l’obra de la veritat revelada en Jesucrist. El sacerdot ha rebut del Crist l’ofici i la missió d’ensenyar la veritat a tots els pobles. Podem dir que tè el deure d’ensenyar la doctrina de la salvació. Aquesta exigència de la seva missió il·lumina la necessitat de la ciència sacerdotal.
La ciència del sacerdot, que el predisposa per salvaguardar la doctrina i ensenyar la veritat revelada, s’integra en el seu ministeri de caritat pro mundi vita, és a dir, per la santificació dels fidels, pel progrés veritable de la societat i per la concòrdia entre les nacions, com molt bé deia el Papa Joan XXIII en una al·locució dirigida als alumnes de diversos seminaris a l’agost de 196228. En aquesta línia, resultaria sorprenent que l’exercici del nostre ministeri de la Paraula i de la ciència divina es perdés en debats ètics i deixés de banda l’ensenyament sobre certes veritats fonamentals de la fe com el pecat, la gràcia, la vida teologal i els novíssims29.
c) Zel apostòlic (ascesi, renúncia, penitència)
El zel apostòlic de Sant Joan Mª Vianney es recolzava en gran part sobre la seva vida ascètica i penitencial. Sóc conscient que parlar avui en dia d’ascètica i d’exercicis de mortificació o penitència, no resulta agradable en molts ambients, crea un cert rebuig i, sovint, s’associa a un llenguatge i una praxi ja superada en la història de l’espiritualitat sacerdotal . No obstant això, no estic segur de que es pugui esborrar de cop un dels mitjans més aconsellats i practicats per veritables mestres de l’espiritualitat cristiana i models de santedat sacerdotal. Sens dubte, també en aquest punt, cal distingir entre l’adulteració i decadència hermenèutica del concepte i l’oportunitat de la seva pràctica en favor de la fidelitat a la nostra vocació.
En referència a aquest punt voldria recordar un text de Sant Carles Borromeu que la litúrgia de les hores ens proposa com a segona lectura de l’Ofici a la festa del Bisbe de Milà. Diu així: “Posem l’exemple d’un sacerdot que reconeix el deure de ser temperant, d’haver de donar exemple de costums severes i santes, però que rebutgi la mortificació, no dejuni, no resi, s’estimi converses i familiaritats poc edificants; com podrà estar a l’altura del seu ofici?” (Acta Ecclesiae Mediolanensis, Milano 1599, 1177).
Acollint l’experiència d’aquest i altres mestres d’espiritualitat sacerdotal, ben entesa, l’ascesi i la penitència, proporcionen al ministre el recolliment necessari per a celebrar piadosament la Santa Missa i salmejar no només amb els llavis, sinó amb l’ànima, amb veritable participació interior; permeten un savi exercici de la predicació, saciats de l’aliment espiritual de la Paraula que ve de la boca de Déu i, sobretot, resulten particularment beneficioses en l’àmbit pastoral, en la cura de les ànimes, ja que faciliten l’accés a elles amb un ànim desprès, gratuït, generós, anhelant d’aquesta part de reparació i expiació que ens pertany per a completar “en la carn el que manca a les tribulacions del Crist pel seu cos, que és l’Església” (Col 1, 24).
El nucli d’aquest ensenyament, manifestat modèlicament en Sant Joan Maria Vianney, segueix essent vàlid per a tots. Com diu en la Carta de Convocació el Papa Benet XVI: “les ànimes costen la sang de Crist i el sacerdot no pot dedicar-se a la seva salvació sense participar personalment en l’alt preu de la redempció”.
No es tracta, evidentment, d’anar a la recerca de la mortificació, de la renuncia, per si mateixes, sinò amb l’intenció d’inmolar tot això que s’oposa a la vida; treure d’enmig els ostacles que impideixen el desenvolupament en nosaltres de la vida divina que ens porta el Crist.
Veiem, doncs, que l’ascesi i la mortificació del sacerdot no són pròpiament una forma de “càstig” o “menyspreu” de si mateix, de la seva humanitat, ans al contrari, una cura delicada de si, en el que és l’essència del ministeri, una existència humana que ha estat escollida i gratificada per servir totalment l’Evangeli, és a dir, per ser instrument de santificació, configurats a Crist, Servent de Jahvè. Centrant-nos en el que realment som, l’ascesi i la penitència, ens ajuden a complir la nostra missió amb l’oportuna disposició de les potències del cos i l’ànima. En aquest sentit, es converteixen en un dels factors principals en els quals es “purifica” i “creix” el zel pastoral d’un prevere i la seva dimensió missionera.
d) Dimensió Missionera
En aquest punt les darreres intervencions del Papa Benet XVI denoten una insistència en sostenir la presència insubstituïble del sacerdoci ministerial, sense el qual “no existiria l’Eucaristia ni, per tant, la missió i l’Església mateixa”30.
Citant LG 10, Benet XVI, en la seva Carta per a la convocatòria de l’Any Sacerdotal, posa de relleu que laics i preveres formen un sol poble sacerdotal. Això fa que tota l’Església, per la força del baptisme i de la confirmació, sigui missionera. Tot cristià rep el mandat de professar públicament la fe. No obstant això, en l’exercici d’aquest mandat s’ha de contemplar la diferència ontològica entre sacerdoci ministerial i sacerdoci comú. En aquest sentit, dirigint-se a un grup de Bisbes del Brasil arribats a Roma en Visita ad limina, reconeixia el Sant Pare que “l’aprofundiment harmònic, correcte i clar de la relació entre sacerdoci comú i ministerial constitueix actualment un dels punts més delicats de l’ésser i de la vida de l’Església”31.
Hem d’estar atents a dos tipus de perills que es poden presentar:
1. Reconèixer i promoure la dignitat dels laics i la funció que tenen com a pròpia en la missió de l’Església, la necessitat de generar àmbits de col·laboració amb una més gran cabuda d’aquests, ha d’orientar-se de manera que no suposi la secularització dels sacerdots i la clericalització dels laics.
2. La necessària promoció dels laics, i de les seves estructures associatives — les quals el Papa considera en la seva Carta de convocatòria com a “nova primavera que l’Esperit està suscitant en els nostres dies en l’Església” — en el compromís missioner de l’Església no pot assentar-se sobre la base d’un hipotètic temps en el qual s’haurà de “prescindir” del ministeri ordenat, creant-se en conseqüència noves estructures i organitzacions pastorals que desvirtuarien, en lloc de plenificar, la veritable participació de cada cristià, segons el seu estat, en la missió de l’Església. En aquest sentit, diu l’actual Pontífex “les presumptes solucions coincidirien dramàticament amb les causes reals dels problemes actuals relacionats amb el ministeri”32. La més beneficiosa promoció dels laics serà, doncs, concienciar-los de la necessitat del ministeri ordenat. “Què podrien fer fins i tot els més generosos apòstols laics sense el sacerdot?”33.
Per tant, sacerdots i laics estan cridats a compartir i col·laborar, cada vegada més intensament en una missió que té com a contingut i com a mètode a Jesucrist mateix, i que requereix de la dimensió eclesial (sensus Ecclesiae), de la comunió jeràrquica i doctrinal. En aquest context serà capaç de reflectir la bellesa, unitat i harmonia de la història de salvació de Déu amb els homes, fent de l’Església veritable “sagrament universal de salvació”.
Particularment, aquest moment històric, iŀlumina la necessitat que els sacardots es facin presents, identificables i reconeixibles, sigui pel judici de la fe, per les virtuts morals, fins i tot pel vestit, en el món de la cultura i de la caritat34.
Com a punt pràctic, en aquest context, són interessants les paraules del Sant Pare a la Plenària del Pontifici Consell pels laics, fa just un any: “Particularment, confirmo la necessitat i la urgència de la formació evangèlica i de l’acompanyament pastoral d’una nova generació de catòlics compromesos en la política, que siguin coherents amb la fe professada, que tinguin rigor moral, capacitat de judici cultural, competència professional i passió de servei envers el bé comú” (17 novembre 2008).
e) Comunió amb el Bisbe
Citant el Papa Joan Pau II, l’actual Sant Pare ens recorda que el ministeri sacerdotal té una radical “forma comunitària” i que “només pot ser fet en la comunió dels preveres amb el seu Bisbe” (PDV, 17).
Deia el Papa Pius XII que “la grandesa i la força del sacerdot és ésser, en plenitud, home de Déu i home de l’Església”35. Mentre que l’ésser “home de Déu” significa, principalment, tendir a la perfecció de la caritat divina, l’ésser “home d’Església” apunta al fet que, en el seu ensenyament i en la seva activitat sencera, els sacerdots han de comportar-se com a fidels col·laboradors dels seus Bisbes36.
Aquest Any Sacerdotal es converteix en una ocasió propícia per a aprofundir en la consciència que “dins la comunitat eclesial, la caritat pastoral del sacerdot li demana i l’exigeix de manera particular i específica una relació personal amb el presbiteri, unit en i amb el Bisbe” (PDV, 23; PO, 14).
Conclusió
Molt exigents, realment, són les mires d’aquest Any Sacerdotal. Caminar cap a la perfecció espiritual de la qual depèn l’eficàcia del nostre ministeri, fer cada dia més estret l’espai existent entre la santedat objectiva del ministeri sacerdotal i la nostra santedat subjectiva com a sacerdots.
Podem donar la raó al protagonista de la famosa obra de G. Bernanos, Diari d’un capellà rural, el qual afirma que els sacerdots han acceptat una vegada per sempre l’immensa presència del diví en cada instant de la vida. Aquesta, en ocasions, esgotadora acceptació d’una tal presència que ens sobrepassa i ens fa sentir un pes superior al de les nostres forces, ens situa davant la veritable gramàtica del sacerdoci: la gràcia. Jesús va rentar els peus de Pere. Aquest acte de gran humilitat ens ensenya el nou sacerdoci inaugurat per Jesús i del qual nosaltres participem. Tenim la garantia que el Senyor es mostrarà sempre solidari amb nosaltres, amb les nostres debilitats, amb el nostre sofriment, amb les nostres proves, ensenyant-nos que el nostre ministeri és essencial per a l’Església i que tenim prou amb la seva gràcia.
És l’experiència del profeta Daniel: “Com podré jo, que sóc un servent del meu senyor, parlar al meu senyor si des d'ara no em queden forces i fins em falta l'alè? Llavors aquell que tenia aspecte d'home em tocà de bell nou i em va reanimar. Em digué: No tinguis por, preferit de Déu. La pau sigui amb tu. Coratge, sigues fort! Mentre ell em parlava, vaig reprendre forces i vaig dir: Que parli el meu senyor, ja que tu m'has confortat” (Dn 10, 17-19).
Sens dubte, també avui podem fer nostres les paraules del Beat Joan XXIII en la seva Encíclica Sacerdotii nostra primordia: “pobles sencers pateixen una fam espiritual, més greu que la material, qui els portarà el celestial aliment de la veritat i de la vida?” (n. 60). Aquest hauria de ser el crit que ressoni en el nostre interior durant aquest Any perquè, com continuava dient el papa Roncalli, sentint l’enorme responsabilitat de col·laborar en la més santa de les empreses, la redempció de les ànimes i l’extensió del Cos Místic de Crist, creixi el nostre desig d’acomplir amb més generositat el nostre ministeri i, sobretot, el nostre primer deure com a sacerdots: aconseguir la nostra pròpia santificació37.
Aquesta feliç iniciativa del Sant Pare ha de ser, també, una ocasió propícia per donar un nou vigor a la més urgent de les missions, la sol licitud per les vocacions al ministeri sacerdotal. En efecte, davant l’escassetat numèrica de ordenacions sacerdotals el Papa ens exhorta a no caure en el desànim, sinó a multiplicar “els espais de silenci i d’escolta de la Paraula, a tenir una millor cura de la direcció espiritual i del sagrament de la confessió, per que la veu de Déu, que sempre segueix cridant i confirmant, pugui ser escoltada i aviat seguida per molts joves”38.
Ens trobem acollits en una Casa jesuita. Desde la creació de la Companyia, molt important ha esta l’aportació i l’acompanyament espiritual dels fills de Sant Ignaci al ministeri sacerdotal. Voldria recordar, doncs, unes paraules d’un destacat fill de Sant Ignaci dels darrers anys, el P. Arrupe. Són paraules que parlen de la devoció al Sagrat Cor i es situen en el context d’un cilce de Conferències sobre el carisma ignacià. Deia aixì el P. Arrupe: “En les circunstàncies actuals, el món ens presenta desafiaments i possibilitats que només en la força d’aquest amor del Cor de Crist poden trobar solucions (...) poques proves més evidents de renovació espiritual podrem donar com una vigorosa i generalitzada devoció al Cor de Jesus”39
No vull concloure aquesta exposició sense encomanar aquest Any Sacerdotal en la nostra Diòcesi de Terrassa a la Santíssima Verge Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Salut. El seu fiat, exemple de consagració total a Déu, constitueix el model de la nostra pròpia existència, l’única mesura real del nostre ministeri sacerdotal. Que Maria, Mare de l’Església, ens ajudi a seguir l’exemple de Sant Joan Maria Vianney, per esdevenir com ell, testimonis del Crist i apòstols de l’Evangeli, avui més que mai homes d’alegria i d’esperança.
Moltes gràcies.
1. Dimensió commemorativa
Per què un Any Sacerdotal? La joiosa celebració del 150 aniversari del dies natalis del Sant Patró dels rectors del món, Sant Joan Baptista Maria Vianney, ha estat considerada pel Papa Benet XVI com una excel·lent oportunitat per a “reconèixer amb devoció i admiració el gran do que suposen els sacerdots”, tant per a l’Església com per a la mateixa humanitat.
És un any ofert a tota l’Església, no només als sacerdots, la raó és clara: el ministeri sacerdotal ocupa un lloc central en la vida i en l’ésser de l’Església. No hi ha Església sense sacerdoci.
Així doncs, en primer lloc, aquesta convocatòria té una dimensió commemorativa, la principal ja l’hem esmentat, però també podríem afegir que se situa en la línia del 50è. aniversari de la Carta Encíclica del Papa Joan XXIII, Sacerdotii nostra primordia, com també en continuïtat amb la celebració recent de l’Any Paulí, ben fresca encara en la nostra memòria.
No obstant això, al meu entendre seria insuficient quedar-nos únicament en aquesta perspectiva commemorativa de l’Any Sacerdotal. Penso que aquesta iniciativa del Papa Benet XVI pot ser relacionada amb una sèrie d’esdeveniments, i fets eclesials, alguns recents, altres a conseqüència del dinamisme eclesial de les últimes dècades, que vindrien a conformar el que es podria anomenar el context ampli d’aquest Any sacerdotal.
M’atreveixo a dir que és en aquest context ampli on podem apreciar el veritable abast d’aquest esdeveniment eclesial i, alhora, la clau per entendre’l com un kairós, és a dir, com un moment de gràcia que el nostre Sant Pare ens ofereix a tots els cristians, i molt especialment a nosaltres sacerdots, per reflexionar sobre la identitat sacerdotal i pregar per les vocacions al ministeri ordenat.
1.2 Context ampli
a) Les infidelitats dels ministres
No hi ha dubte que en aquest context ampli en el qual podem emmarcar l’Any Sacerdotal, hem d’esmentar la preocupant situació causada en els darrers anys pels esgarrifosos casos de pedofília i d’infidelitat d’alguns sacerdots que han donat origen a situacions llastimoses que els mitjans de comunicació s’han encarregat de nodrir, sovint, amb certa morbositat. L’escàndol, el dolor i fins i tot l’abandonament de la fe catòlica d’alguns dels fidels, com també la confusió creada en els presbiteris de les diòcesis més afectades per aquests penosos casos, semblaven exigir una profunda reflexió sobre la dignitat de l’ésser sacerdotal i el seu exercici.
b) Els darrers documents pontificis de Joan Pau II i Benet XVI sobre l’Eucaristia
Si hi ha hagut un tema que ha centrat l’interès del Magisteri pontifici en els darrers anys aquest és el de l’Eucaristia. El Papa Joan Pau II, en la recta final del seu extens pontificat, va dedicar una especial atenció a aquest sagrament central per a la vida de l’Església, model en el qual neix, creix i es plenifica el poble sacerdotal i, en particular, el prevere. A l’Encíclica Ecclesia de Eucharistia (2003) i a la Carta Apostòlica Mane nobiscum Domine (octubre 2004), hem d’afegir la instrucció de la Congregació per al Culte Diví Redemptionis Sacramentum (abril 2004), un veritable ajut pràctic per a la correcta realització de la Constitució conciliar sobre la litúrgia i de la reforma litúrgica. L’Exhortació post-sinodal Sacramentum caritatis (febrer 2007), del Papa Benet XVI, donava cos magisterial als treballs realitzats durant la XI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, sobre el tema: L’Eucaristia, font i cimal de la vida i de la missió de l’Església, celebrada l’octubre de 2005. Finalment, no hem d’oblidar el Motu proprio Summorum Pontificum, sobre la Litúrgia romana anterior a la Reforma de 1970 (juliol 2007).
Paral·lelament a aquests nombrosos documents magisterials sobre l’Eucaristia, hem de destacar el fenomen d’un despertar en tota l’Església de l’adoració eucarística. Si bé en el període de la reforma litúrgica, com ens recorda el Sant Pare, sovint es va tenir la tendència a oposar la Santa Missa i l’adoració fora d’ella, segons la objecció que el Pa eucarístic se’ns hauria donat per a ser menjat i no tant per ser contemplat1, sembla que el sensus fidei del poble de Déu, sostingut pel Magisteri, ha descobert la manca de sentit d’aquesta contraposició, ja confrontada per S. Agustí en la seva coneguda sentència: nemo autem illam carnem manducat, nisi prius adoraverit; ... peccemus non adorant 2.
És considerable, doncs, l’interès per afirmar que la fe de l’Església és “essencialment fe eucarística i s’alimenta de manera particular a la taula de l’Eucaristia”3. Sens dubte, és aquest un factor que ha de ser contemplat durant aquest Any Sacerdotal, donada l’íntima vinculació entre ministeri sacerdotal i Eucaristia.
c) Sínode de Bisbes sobre la Paraula
També, el tema de la Paraula de Déu ha ocupat un lloc important en l’activitat recent de l’Església, molt especialment en la celebració de la XII Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes sobre La Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església, clausurada a l’octubre de 2008 pel Papa Benet XVI, amb el desig que “la Paraula de Déu sigui l’aliment que acompanyi i faci eficaç el compromís de tota l’Església en la nova evangelització”. El tema és prou recent i d’envergadura com per no posar-lo en relació amb la celebració d’aquest Any Sacerdotal.
En aquest sentit, són nombroses les ocasions en que l’actual Sant Pare ha manifestat la importància vital per a l’Església d’una interpretació correcta de la Sagrada Escriptura, recordant la inseparable unitat que existeix entre Escriptura i Tradició, tal com s’afirma en la Constitució dogmàtica Dei Verbum, 12. Benet XVI ha manifestat la legitimitat i necessitat del mètode històric-crític, però aquest no pot pretendre substituir el caràcter teològic fonamental de l’exegesi i la dimensió eclesial que ha d’orientar sempre la interpretació del text sagrat.
d) El Magisteri de Benet XVI
Les tres encícliques publicades i la gran quntitat de dels seus discursos, missatges i intervencions (cal destacar la de Ratisbona, pel seu significatiu contingut, i no tant per la polèmica originada pels mitjans de comunicació, àvids de sensacionalisme i de dialèctica estèril), reflecteixen el seu coneixement del món i de l’Església, des de dins, sense anàlisi perifèrics o demagògics, que res de bo no aporten al bé de les persones i a la missió de l’Església en el món. Temes com l’amor, l’esperança, la veritat, la relació fe-raó, la justícia, toquen de ple l’essència del cristianisme i, alhora, pretenen ser una resposta a la problemàtica actual del món, d’una societat contemporània que perverteix el sentit de la paraula amor, que asfíxia les esperances dels homes, que imposa el relativisme com a doctrina i que, de manera hipòcrita parla de solidaritat i tolerància, mentre genera programàticament estructures i actituds personals d’egoisme, exclusió i intolerància.
Penso, sincerament, en la necessitat d’associar aquest Any sacerdotal amb tot aquest fecund material que ens recorda els preveres que som els ministres de l’Amor que s’ofereix eficaçment els homes en cada un dels sagraments, missatgers de l’esperança que no mor, heralds de la veritat que fa lliures i convençuts defensors de la dignitat de la persona humana, una dignitat que ve denigrada on no es treballa per la justícia i el bé comú?
e) Els darrers avenços ecumènics i els esforços per la unitat de l’Església
Els generosos esforços per seguir caminant cap a la unitat de tots els cristians, mitjançant el diàleg ecumènic, ens presenten un camp en què l’Església Catòlica comença a recollir fruits que obren a l’esperança. Els avenços en el diàleg amb algunes esglésies ortodoxes, la decisió de crear una estructura canònica que permeti el pas de bisbes, sacerdots i fidels anglicans a l’Església Catòlica, conservant part de les seves tradicions eclesials i litúrgiques, així com la publicació del Motu proprio Ecclesiae unitatem (juliol 2009), sobre la remissió de l’excomunió dels quatre bisbes Lefevbrians, són realitats que hem d’acollir amb goig i amb gran sentit eclesial. Al mateix temps, poden enriquir la nostra vivència del sacerdoci com a ministeri d’unitat, de veritat i de pau, a la llum del famòs trípode: conversió, renovació, ecumenisme.
En definitiva, si haguéssim de trobar un eix vertebrador de tots els factors que hem citat el trobem en allò que Benet XVI ha anomenat: hermenèutica de la reforma o “de la renovació dins de la continuïtat de l’únic subjecte-Església”, fent referència a la correcta interpretació del Concili Vaticà II4. La síntesi entre fidelitat i dinamisme comporta una gran exigència, però és el camí a seguir per a una correcta recepció del Concili que renovi la vida de l’Església.
2. Finalitat de la Convocació de l’Any Sacerdotal
El lema escollit per aquest Any Sacerdotal: Fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot, reflecteix quin és el desig profund que mou al Papa Benet XVI a convocar aquest Any Sacerdotal. En tot cas, en la seva Carta comunicativa, el Sant Pare, concreta que la finalitat d’aquest Any és: “contribuir a promoure el compromís de renovació interior de tots els sacerdots, perquè el seu testimoni evangèlic en el món d’avui sigui més intens i incisiu”. Aquest testimoni i, en definitiva, l’eficàcia del ministeri sacerdotal depenen de la mesura en què els sacerdots s’orienten cap a la perfecció espiritual, és a dir, a la humil i pacient tasca d’harmonitzar la seva vida amb la santedat objectiva del ministeri que li ha estat confiat.
Llavors, l’Any Sacerdotal és una ocasió per profunditzar en l’identitat sacerdotal, en la teologia del sacerdoci catòlic i en el sentit extraordinari de la vocació i la missió dels preveres en l’Església i en la societat (cf. Card. Hummes, Carta als sacerdots, 27 maig 2009).
Ens aturem, doncs, un moment en la qüestió de la identitat del ministeri sacerdotal, abans de passar a recordar alguns dels elements fonamentals de la seva espiritualitat específica.
2.1 Fonaments de la identitat sacerdotal
Dirigint-se als participants del I Congrés Nacional Italià per al foment de les vocacions, el Papa Joan XXIII, exhortava als sacerdots a convertir-se en heralds, davant els fidels, de la bellesa sublim de l’estat sacerdotal. Per fonamentar la seva afirmació, fa servir les paraules del seu predecessor, el Papa Pius XII, en la famosa encíclica Mediator Dei (novembre 1947). En elles podem apreciar la identitat que defineix el ministeri sacerdotal: “El sagrament de l’Orde distingeix els sacerdots de la resta dels cristians no consagrats, perquè només ells, per vocació sobrenatural, han estat introduïts en el honorable ministeri que els destina als altars sagrats, i els constitueix en instruments divins, per mitjà dels quals es comunica la vida del cel i sobrenatural al Cos místic de Jesucrist (...) només ells són marcats amb el caràcter indeleble que els configura a Crist sacerdot” 5.
La font d’aquesta identitat sacerdotal es troba en el Misteri mateix de la Santíssima Trinitat, que es revela i es comunica a tots els homes en la persona de Jesucrist, el Verb encarnat6. D’aquí que el Papa Joan Pau II afirmi: “El prevere troba la veritat plena de la seva identitat en ser una derivació, una participació específica i una continuació del mateix Crist, gran sacerdot de la nova i eterna aliança. El sacerdoci de Crist (...) constitueix l’única font i paradigma insubstituïble del sacerdoci del cristià i, en particular, del prevere”7. No hi ha dubte que presentar aquesta visió teocèntrica de la vida sacerdotal resulta del tot necessària en el context actual d’un món que es regeix per criteris positivistes i funcionalistes8.
Ens aturarem un moment en aprofundir alguns aspectes de la identitat sacerdotal.
a) El sacerdoci és un do
A la llum del text de Mt 9, 37-38, el Papa Pau VI deia que “la primera font de la vocació sacerdotal és la misericordiosa i libèrrima voluntat de Déu” 9. Certament, el sacerdoci és “el gran do del Diví Redemptor, el qual, per fer perenne l’obra de redempció del gènere humà acomplerta per ell a la Creu, va transmetre els seus poders a l’Església, a la qual va voler fer partícip del seu únic i etern sacerdoci” 10.
b) Un do concedit a l’Església
Així doncs, el do del sacerdoci és concedit per Déu a l’Església, i per mitjà d’ella el món sencer, per tal d’estendre als quatre punts cardinals els fruits abundants de la redempció obtinguda per Nostre Senyor Jesucrist. Conseqüentment, podem ressaltar, doncs, dues característiques fonamentals del ministeri sacerdotal: la seva pertinença a l’ésser mateix de l’Església — el Papa Joan Pau II l’inclou entre un dels seus elements constitutius11 —i el seu abast universal. Efectivament, el ministeri del prevere “està ordenat no només per a l’Església particular, sinó també per a l’Església universal (cf. Decreto Presbyterorum Ordinis [= PO], 10), en comunió amb el Bisbe, amb Pere i sota Pere” 12. És important aquest últim punt, ja que ens indica que la missió no pot ser entesa com “un element extrínsec o juxtaposat a la consagració” sacerdotal, sinó que constitueix, pròpiament, la seva finalitat intrínseca13.
Realment emotives i modèliques són les paraules d’H. De Lubac quan, en aquest sentit, diu que el sacerdot és “l’home de l’Església”: “Ell estima la bellesa de la Casa de Déu. L’Església ha captivat el seu cor. És la seva pàtria espiritual. Ella és la seva mare i els seus germans. Ell es troba en ella, es forma a la seva imatge, s’insereix en la seva experiència, se sent ric de les seves riqueses (...) De l’Església aprèn a viure i a morir”14.
c) El sacerdoci és imitació i configuració amb el Crist
La dimensió cristològica del ministeri sacerdotal és accentuada per tots els ensenyaments pontificis. La vida sacerdotal deriva de Crist i ha d’estar sempre dirigida a Ell15. Si bé és cert que la imitació de Crist és condició obligatòria de tota vocació cristiana, ho és de manera particular per a aquells que han estat cridats a ser els seus ambaixadors i representants davant els homes.
En aquest sentit, els efectes de l’efusió sacramental de l’orde en la vida del sacerdot són radicals: “la vida espiritual del sacerdot queda caracteritzada, plasmada i definida per aquelles actituds i comportaments que són propis de Jesucrist, Cap i Pastor de l’Església i que es recapitulen en la seva caritat pastoral” 16. Inspirant-se en la doctrina clàssica que té la seva font en S. Agustí, el Papa Joan Pau II, s’ha referit a aquesta caritat pastoral, que ha d’unificar totes les activitats del sacerdot, com aquell element que caracteritza l’exercici del ministeri sacerdotal com a amoris officium i que troba “la seva expressió plena i el seu aliment suprem en l’Eucaristia” 17.
Aixì doncs, a l’intern d’aquest àmbit cristocèntric i eclesiològic, l’essència del ministeri sacerdotal es configura al voltant de l’amor; en ell és on hem de situar el tresor del celibat sacerdotal i la dimensió esponsal que caracteritza el ministeri presbiteral. Qui rep i acull lliurement la vocació al ministeri, fa d’ella “una elecció d’amor, per la qual l’Església i les persones es converteixen en el seu interès principal, i amb aquesta espiritualitat concreta, es fa capaç d’estimar l’Església universal i la porció d’ella que li és confiada” (PDV, 23). No n’hi ha prou amb una comprensió merament funcional del celibat sacerdotal18. Sense aquest amor esponsal el celibat no té sentit, pot arribar fins i tot a ser mortal. Ben al contrari, ha de ser el signe de l’alegria de la fe en l’Esperit, en el Crist ressuscitat19.
Certament, la mirada del sacerdot no podrà desviar-se mai d’Aquell a qui representa sacramentalment, Jesucrist. L’íntima unió amb Jesús ha de caracteritzar l’impuls originari de l’esperit sacerdotal, en la consciència de que no és suficient per al sacerdot “limitar-se a complir els deures als quals es troben obligats els simples fidels, sinó que ha de tendir sempre amb més afany cap a aquella santedat que exigeix la dignitat sacerdotal” 20.
d) Vocació a una santedat especial
La conseqüència que es deriva de la profunda intimitat que caracteritza la relació entre Jesucrist, el Bon Pastor, i el ministeri sacerdotal, és que el sacerdot està cridat a una santedat eximia.
Referent a aquest punt, resulten particularment significatives les belles paraules preparades pel Papa Pius XII i que només la mort li va impedir pronunciar. Aquestes paraules foren recollides per Joan XXIII en la seva Encíclica Sacerdotii Nostri Primordia (1959): “El caràcter sacramental de l’Orde segella per part de Déu un pacte etern del seu amor de predilecció, que exigeix de la criatura elegida la santificació com a resposta (...) el clergue serà un elegit entre el poble, un privilegiat dels carismes divins, un dipositari del poder diví, en una paraula un alter Christus (...) Ell no es pertany, com no pertany als parents, als amics, ni tan sols a una determinada pàtria: la caritat universal serà el seu descans. Els mateixos pensaments, voluntat, sentiments, no són seus, sinó de Crist, la seva vida”.
Així doncs, el sacerdot, pel fet d’haver estat posat com a mitjancer entre Déu i els homes, en representació i per mandat de l’únic Mitjancer, Jesucrist, dispensador de les coses santes i, en definitiva, ambaixador en nom de Crist, “ha de viure de manera que veritablement pugui dir amb l’Apòstol: «Sigueu imitadors meus com jo ho sóc de Crist» (1Co 4, 16; 11, 1); ha de viure com un altre Crist, que amb la resplendor de les seves virtuts va il·luminar i segueix il·luminant el món”21.
e) Consagració - Missió
Un dels elements que toquen més directament l’essència del ministeri sacerdotal és el díptic “consagració-missió”. Sense tenir en compte la correcta relació entre aquests dos components del díptic és veritablement difícil comprendre la identitat del prevere i del seu ministeri en l’Església.
Certament, el sacerdot és un home convertit i renovat per l’Esperit, el dinamisme vital és la relació personal amb Déu, configurant constantment la seva vida als criteris evangèlics. És un home d’unitat i de veritat, conscient dels seus propis límits i, al mateix temps, de l’extraordinària grandesa de la vocació rebuda, de l’extraordinari do de la gràcia rebut amb la seva consagració.
En aquest sentit, perquè pertany del tot al Senyor, pertany a tots els homes. Perquè ha estat “separat”, “cridat a part”, pel Senyor per a viure amb Ell una relació de progressiva identificació, es converteix en testimoni permanent del seu encontre amb Crist davant els fidels. El punt de partida en el desenvolupament del seu ministeri és aquesta consciència interior de la gràcia rebuda de Déu, a través de l’Església. Des d’aquí pot dur a terme plenament la seva missió, per mitjà de l’anunci de la Paraula i de l’administració dels sagraments. Podem dir, doncs, que els tria munera rebuts en la consagració són, en primer lloc, do, i només com a conseqüència, un ofici22.
En la vida del sacerdot, anunci missioner i culte mai no són separables, com tampoc és possible crear una contraposició entre identitat ontològic-sacramental i missió evangelitzadora. Citant a Sant Joan Crisòstom, el Papa Benet XVI, diu que el sagrament de l’altar i el “sagrament del germà” o “el sagrament del pobre”, per ser més fidels al llenguatge utilitzat pel Crisòstom, són dos aspectes del mateix misteri. Efectivament, en el cristianisme i, més encara, en el ministeri sacerdotal, l’amor al proïsme, l’atenció a la justícia i als pobres, no són temes que pertanyen a una simple moral social, sinó que són l’expressió d’una concepció sacramental de la moralitat cristiana.
En conseqüència, el sacerdot per mitjà del seu ministeri engendra en la fe a aquells que encara no creuen i, d’aquesta manera, fa possible el sacrifici espiritual de tots els fidels, en unió amb el de Crist, únic Mitjancer (cf. PO, 2) . En aquesta perspectiva, resulta necessari recuperar sense ambigüitats el primat absolut de la gràcia divina en l’exercici del ministeri sacerdotal. La convocatòria realitzada per Benet XVI ens ha d’impulsar, per tant, a prendre consciència de la realitat sacramental del nostre “nou ésser”, de la nostra identitat, no construïda per nosaltres mateixos, sinó donada i acollida gratuïtament, en un continu i renovat entusiasme per la missió. El fet de poder pronunciar les paraules “jo t’absolc”, o, “això és el meu cos”, “aquesta és la meva sang”, és indicatiu de que la nostra humanitat ha rebut una configuració diferent, aquella que la tradició ha denominat apostolica vivendi forma.
D’aquesta manera es fa possible superar la negativa contraposició entre dues concepcions del ministeri sacerdotal, la social-funcional i la sacramental-ontològica. Jesús ens envia, com va fer amb els seus apòstols, a anunciar l’Evangeli, i ens dóna el poder de combatre als esperits malignes. En definitiva, “anunci” i “poder”, o com diu el Papa, “paraula” i “sagrament”, són el fonament de tot servei sacerdotal.
2.2 Elements fonamentals de l’espiritualitat i del ministeri sacerdotal
Algunes premisses. En primer lloc, crec necessàri un breu, però important aclariment. “Espiritualitat sacerdotal” i “ministeri pastoral” no són dues vies diferents per arribar a l’objectiu de la santedat en el sacerdoci. Com afirma PO 13, l’exercici mateix del ministeri pastoral és i ha de ser per al sacerdot font de santificació. En aquest sentit, la caritat pastoral és l’eix unificador de l’ésser i l’actuar sacerdotal, aixì com la finalitat a la qual s’ha de dirigir la vivència dels consells evangèlics: pobresa, castedat i obediència.
D’altra part, el sacerdot és fonamentalment “un home de pregària”, siguin quines siguin les múltiples ocupacions del seu ministeri. La fidelitat a l’oració és un deure de pietat personal i, en el cas de l’Ofici Diví, una obligació contraida davant l’Església. Aquesta és una premissa necessària per estar a l’alzada de l’ofici sacerdotal23.
Finalment, l’espiritualitat cristiana i sacerdotal és cristocèntrica. La vocació de Sant Pau és molt iŀluminativa al respecte. Sant Pau, desprès de l’episodi a Damasc, passa d’una espiritualitat fonamentalment antropocèntrica, arrelada a la Llei i a la secta dels fariseus, a una espiritualitat cristocèntrica. Si abans es sentia responsable i gestor de la pròpia vida, ara es confia a Déu, reconeix que ha estat Ell que “l’ha escollit des de les entranyes de la mare” per revelar-li el seu Fill (cf. Gàl 1, 15-16). El Crist és l’únic Absolut per Pau, ara ja no serà mai més Saule.
a) Eucaristia (creu i reconciliació)
“La caritat pastoral troba la seva expressió plena i el seu aliment suprem en l’Eucaristia” (PDV, 22). Amb la finesa espiritual que el caracteritzava, deia el Papa Roncalli que tota la santificació personal del sacerdot s’ha de modelar sobre el sacrifici que celebra. En efecte, diu en la seva Encíclica sobre el sacerdoci: “Si és cert que el sacerdot ha rebut el caràcter de l’Orde per al servei de l’altar, i ha començat l’exercici del seu sacerdoci amb el sacrifici eucarístic, aquest no cessarà d’estar, durant tot el curs de la seva vida , a la base de la seva activitat apostòlica i de la seva santificació personal”.
En aquesta linia es pronuncia Pastores dabo vobis en recordar les paraules del ritu de l’ordenació en les quals es convida a l’ordenant a conformar la seva vida al misteri de la creu del Senyor (cf. n. 24). Es preguntava el Beat Joan XXIII, si la pèrdua de la “prima caritas” de l’Ordenació d’alguns sacerdots, no és devia a no haver entés suficientment bé la estreta vinculació, i casi reciprocitat, que uneix el dò quotidià de si mateix amb la celebració de l’offerta de la Missa, amb profunda pietat24.
Vinculat íntimament al sagrament de l’Eucaristia es troba el sagrament de la Penitència. Joan Pau II, en efecte, va tornar a situar aquest sagrament en el centre de la vida sacerdotal, afirmant que era el seu “sosteniment, orientació i medicina”25. Per aquesta raó, al·ludint a la Carta Apostòlica Novo Millennio Ineunte, va recordar la importància que els sacerdots “tornin a descobrir el sagrament de la reconciliació com a instrument fonamental de la seva santificació”26.
L’Any Sacerdotal es presenta com una gran oportunitat per despertar entre els fidels la confiança en el sagrament de la Penitència, descobrir-los-hi el seu significat i la seva bellesa, i advertir-los de la seva absoluta necessitat per a una autèntica conversió i per a la vida de la gràcia, segons l’ensenyament de Nostre Senyor que el presenta als seus deixebles com una de les normes de l’apostolat, d’acord amb la naturalesa de la seva missió terrenal27. També en aquest aspecte, el millor ensenyament serà el testimoni de la nostra vida.
b) L’anunci de la Paraula, anunci de la Veritat (la predicació)
Si l’anunci del Regne de Déu és el veritable objectiu de l’encarnació del Fill de Déu, i si aquest anunci no es pot considerar un simple discurs, sinó que guarda estreta relació amb el seu actuar, també en el cas del ministeri sacerdotal el primat de l’anunci apunta a l’inseparable binomi paraula i signe.
A la nostra predicació no proclamem “paraules”, sinó la Paraula. És anunci de la persona mateixa de Crist, una persona que està ontològicament oberta al Pare i que es manifesta, en diverses ocasions, obedient a la seva voluntat. D’aquí es deriva que l’autèntic servei a la Paraula de Déu requereix del sacerdot una abnegació profunda de si mateix: no ens anunciem a nosaltres mateixos, ni les nostres idees o interpretacions personals. No ens podem considerar “propietaris” de la Paraula, sinó servents, servents de Crist, Paraula encarnada. Seguint l’exemple de Joan el Baptista, ens hem de disposar a ser “veu” de l’Anyell de Déu que ve a llevar el pecat del món.
Aquesta connotació clarament cristològica del ministeri de la paraula propi del sacerdot fa que el seu “ésser veu” no sigui un simple aspecte funcional o un acte d’erudició bíblica, sinó que pressuposa una existència configurada ontològicament amb Crist, un exercici de solidaritat amb el sacrifici de Crist, que és la culminació i acompliment de tota la Paraula divina. D’aquesta manera, l’anunci assumeix un caràcter essencialment relacional: en Crist, amb Crist, al servei dels homes per a la seva salvació. Més encara, aquesta és la condició perquè l’anunci sigui autèntic i eficaç: la participació en l’oferiment sacrificial de Crist, l’assumpció progressiva de la seva voluntat i obediència dòcil a l’Església, a semblança del Crist obedient al Pare per a la redempció de la humanitat. Si em permeteu, del nostre ésser Alter Christus dependrà que, en la nostra predicació, esdevinguem realment Pastor Bonus, al qual les ovelles reconeixen per la seva veu i es confien a la seva guia en l’esperança de ser conduïdes a prats deliciosos.
Aquest Any sacerdotal, ens recorda la importància d’aprofundir constantment en el veritable coneixement de l’Escriptura, que és el coneixement del cor que sorgeix de la meditació diària i la intimitat de la Lectio divina. Un cor que es va deixant transformar per la Paraula és capaç de mirar la realitat amb més profunditat, amb més realisme. Aquest és el fonament d’una predicació sàvia, atenta a les exigències reals dels fidels, que sap discernir amb prudència les circumstàncies, els temps, les formes, en perspectiva de fe i amb to eclesial, que s’ofereix com a servei humil en el qual no sobresurt l’anunciant per sobre del Crist, Aquell que ha d’anunciar, ni per sobre de l’Església, custòdia mil·lenària de la Paraula.
D’altra banda, el camí de la santedat del sacerdot va lligat a l’obra de la veritat revelada en Jesucrist. El sacerdot ha rebut del Crist l’ofici i la missió d’ensenyar la veritat a tots els pobles. Podem dir que tè el deure d’ensenyar la doctrina de la salvació. Aquesta exigència de la seva missió il·lumina la necessitat de la ciència sacerdotal.
La ciència del sacerdot, que el predisposa per salvaguardar la doctrina i ensenyar la veritat revelada, s’integra en el seu ministeri de caritat pro mundi vita, és a dir, per la santificació dels fidels, pel progrés veritable de la societat i per la concòrdia entre les nacions, com molt bé deia el Papa Joan XXIII en una al·locució dirigida als alumnes de diversos seminaris a l’agost de 196228. En aquesta línia, resultaria sorprenent que l’exercici del nostre ministeri de la Paraula i de la ciència divina es perdés en debats ètics i deixés de banda l’ensenyament sobre certes veritats fonamentals de la fe com el pecat, la gràcia, la vida teologal i els novíssims29.
c) Zel apostòlic (ascesi, renúncia, penitència)
El zel apostòlic de Sant Joan Mª Vianney es recolzava en gran part sobre la seva vida ascètica i penitencial. Sóc conscient que parlar avui en dia d’ascètica i d’exercicis de mortificació o penitència, no resulta agradable en molts ambients, crea un cert rebuig i, sovint, s’associa a un llenguatge i una praxi ja superada en la història de l’espiritualitat sacerdotal . No obstant això, no estic segur de que es pugui esborrar de cop un dels mitjans més aconsellats i practicats per veritables mestres de l’espiritualitat cristiana i models de santedat sacerdotal. Sens dubte, també en aquest punt, cal distingir entre l’adulteració i decadència hermenèutica del concepte i l’oportunitat de la seva pràctica en favor de la fidelitat a la nostra vocació.
En referència a aquest punt voldria recordar un text de Sant Carles Borromeu que la litúrgia de les hores ens proposa com a segona lectura de l’Ofici a la festa del Bisbe de Milà. Diu així: “Posem l’exemple d’un sacerdot que reconeix el deure de ser temperant, d’haver de donar exemple de costums severes i santes, però que rebutgi la mortificació, no dejuni, no resi, s’estimi converses i familiaritats poc edificants; com podrà estar a l’altura del seu ofici?” (Acta Ecclesiae Mediolanensis, Milano 1599, 1177).
Acollint l’experiència d’aquest i altres mestres d’espiritualitat sacerdotal, ben entesa, l’ascesi i la penitència, proporcionen al ministre el recolliment necessari per a celebrar piadosament la Santa Missa i salmejar no només amb els llavis, sinó amb l’ànima, amb veritable participació interior; permeten un savi exercici de la predicació, saciats de l’aliment espiritual de la Paraula que ve de la boca de Déu i, sobretot, resulten particularment beneficioses en l’àmbit pastoral, en la cura de les ànimes, ja que faciliten l’accés a elles amb un ànim desprès, gratuït, generós, anhelant d’aquesta part de reparació i expiació que ens pertany per a completar “en la carn el que manca a les tribulacions del Crist pel seu cos, que és l’Església” (Col 1, 24).
El nucli d’aquest ensenyament, manifestat modèlicament en Sant Joan Maria Vianney, segueix essent vàlid per a tots. Com diu en la Carta de Convocació el Papa Benet XVI: “les ànimes costen la sang de Crist i el sacerdot no pot dedicar-se a la seva salvació sense participar personalment en l’alt preu de la redempció”.
No es tracta, evidentment, d’anar a la recerca de la mortificació, de la renuncia, per si mateixes, sinò amb l’intenció d’inmolar tot això que s’oposa a la vida; treure d’enmig els ostacles que impideixen el desenvolupament en nosaltres de la vida divina que ens porta el Crist.
Veiem, doncs, que l’ascesi i la mortificació del sacerdot no són pròpiament una forma de “càstig” o “menyspreu” de si mateix, de la seva humanitat, ans al contrari, una cura delicada de si, en el que és l’essència del ministeri, una existència humana que ha estat escollida i gratificada per servir totalment l’Evangeli, és a dir, per ser instrument de santificació, configurats a Crist, Servent de Jahvè. Centrant-nos en el que realment som, l’ascesi i la penitència, ens ajuden a complir la nostra missió amb l’oportuna disposició de les potències del cos i l’ànima. En aquest sentit, es converteixen en un dels factors principals en els quals es “purifica” i “creix” el zel pastoral d’un prevere i la seva dimensió missionera.
d) Dimensió Missionera
En aquest punt les darreres intervencions del Papa Benet XVI denoten una insistència en sostenir la presència insubstituïble del sacerdoci ministerial, sense el qual “no existiria l’Eucaristia ni, per tant, la missió i l’Església mateixa”30.
Citant LG 10, Benet XVI, en la seva Carta per a la convocatòria de l’Any Sacerdotal, posa de relleu que laics i preveres formen un sol poble sacerdotal. Això fa que tota l’Església, per la força del baptisme i de la confirmació, sigui missionera. Tot cristià rep el mandat de professar públicament la fe. No obstant això, en l’exercici d’aquest mandat s’ha de contemplar la diferència ontològica entre sacerdoci ministerial i sacerdoci comú. En aquest sentit, dirigint-se a un grup de Bisbes del Brasil arribats a Roma en Visita ad limina, reconeixia el Sant Pare que “l’aprofundiment harmònic, correcte i clar de la relació entre sacerdoci comú i ministerial constitueix actualment un dels punts més delicats de l’ésser i de la vida de l’Església”31.
Hem d’estar atents a dos tipus de perills que es poden presentar:
1. Reconèixer i promoure la dignitat dels laics i la funció que tenen com a pròpia en la missió de l’Església, la necessitat de generar àmbits de col·laboració amb una més gran cabuda d’aquests, ha d’orientar-se de manera que no suposi la secularització dels sacerdots i la clericalització dels laics.
2. La necessària promoció dels laics, i de les seves estructures associatives — les quals el Papa considera en la seva Carta de convocatòria com a “nova primavera que l’Esperit està suscitant en els nostres dies en l’Església” — en el compromís missioner de l’Església no pot assentar-se sobre la base d’un hipotètic temps en el qual s’haurà de “prescindir” del ministeri ordenat, creant-se en conseqüència noves estructures i organitzacions pastorals que desvirtuarien, en lloc de plenificar, la veritable participació de cada cristià, segons el seu estat, en la missió de l’Església. En aquest sentit, diu l’actual Pontífex “les presumptes solucions coincidirien dramàticament amb les causes reals dels problemes actuals relacionats amb el ministeri”32. La més beneficiosa promoció dels laics serà, doncs, concienciar-los de la necessitat del ministeri ordenat. “Què podrien fer fins i tot els més generosos apòstols laics sense el sacerdot?”33.
Per tant, sacerdots i laics estan cridats a compartir i col·laborar, cada vegada més intensament en una missió que té com a contingut i com a mètode a Jesucrist mateix, i que requereix de la dimensió eclesial (sensus Ecclesiae), de la comunió jeràrquica i doctrinal. En aquest context serà capaç de reflectir la bellesa, unitat i harmonia de la història de salvació de Déu amb els homes, fent de l’Església veritable “sagrament universal de salvació”.
Particularment, aquest moment històric, iŀlumina la necessitat que els sacardots es facin presents, identificables i reconeixibles, sigui pel judici de la fe, per les virtuts morals, fins i tot pel vestit, en el món de la cultura i de la caritat34.
Com a punt pràctic, en aquest context, són interessants les paraules del Sant Pare a la Plenària del Pontifici Consell pels laics, fa just un any: “Particularment, confirmo la necessitat i la urgència de la formació evangèlica i de l’acompanyament pastoral d’una nova generació de catòlics compromesos en la política, que siguin coherents amb la fe professada, que tinguin rigor moral, capacitat de judici cultural, competència professional i passió de servei envers el bé comú” (17 novembre 2008).
e) Comunió amb el Bisbe
Citant el Papa Joan Pau II, l’actual Sant Pare ens recorda que el ministeri sacerdotal té una radical “forma comunitària” i que “només pot ser fet en la comunió dels preveres amb el seu Bisbe” (PDV, 17).
Deia el Papa Pius XII que “la grandesa i la força del sacerdot és ésser, en plenitud, home de Déu i home de l’Església”35. Mentre que l’ésser “home de Déu” significa, principalment, tendir a la perfecció de la caritat divina, l’ésser “home d’Església” apunta al fet que, en el seu ensenyament i en la seva activitat sencera, els sacerdots han de comportar-se com a fidels col·laboradors dels seus Bisbes36.
Aquest Any Sacerdotal es converteix en una ocasió propícia per a aprofundir en la consciència que “dins la comunitat eclesial, la caritat pastoral del sacerdot li demana i l’exigeix de manera particular i específica una relació personal amb el presbiteri, unit en i amb el Bisbe” (PDV, 23; PO, 14).
Conclusió
Molt exigents, realment, són les mires d’aquest Any Sacerdotal. Caminar cap a la perfecció espiritual de la qual depèn l’eficàcia del nostre ministeri, fer cada dia més estret l’espai existent entre la santedat objectiva del ministeri sacerdotal i la nostra santedat subjectiva com a sacerdots.
Podem donar la raó al protagonista de la famosa obra de G. Bernanos, Diari d’un capellà rural, el qual afirma que els sacerdots han acceptat una vegada per sempre l’immensa presència del diví en cada instant de la vida. Aquesta, en ocasions, esgotadora acceptació d’una tal presència que ens sobrepassa i ens fa sentir un pes superior al de les nostres forces, ens situa davant la veritable gramàtica del sacerdoci: la gràcia. Jesús va rentar els peus de Pere. Aquest acte de gran humilitat ens ensenya el nou sacerdoci inaugurat per Jesús i del qual nosaltres participem. Tenim la garantia que el Senyor es mostrarà sempre solidari amb nosaltres, amb les nostres debilitats, amb el nostre sofriment, amb les nostres proves, ensenyant-nos que el nostre ministeri és essencial per a l’Església i que tenim prou amb la seva gràcia.
És l’experiència del profeta Daniel: “Com podré jo, que sóc un servent del meu senyor, parlar al meu senyor si des d'ara no em queden forces i fins em falta l'alè? Llavors aquell que tenia aspecte d'home em tocà de bell nou i em va reanimar. Em digué: No tinguis por, preferit de Déu. La pau sigui amb tu. Coratge, sigues fort! Mentre ell em parlava, vaig reprendre forces i vaig dir: Que parli el meu senyor, ja que tu m'has confortat” (Dn 10, 17-19).
Sens dubte, també avui podem fer nostres les paraules del Beat Joan XXIII en la seva Encíclica Sacerdotii nostra primordia: “pobles sencers pateixen una fam espiritual, més greu que la material, qui els portarà el celestial aliment de la veritat i de la vida?” (n. 60). Aquest hauria de ser el crit que ressoni en el nostre interior durant aquest Any perquè, com continuava dient el papa Roncalli, sentint l’enorme responsabilitat de col·laborar en la més santa de les empreses, la redempció de les ànimes i l’extensió del Cos Místic de Crist, creixi el nostre desig d’acomplir amb més generositat el nostre ministeri i, sobretot, el nostre primer deure com a sacerdots: aconseguir la nostra pròpia santificació37.
Aquesta feliç iniciativa del Sant Pare ha de ser, també, una ocasió propícia per donar un nou vigor a la més urgent de les missions, la sol licitud per les vocacions al ministeri sacerdotal. En efecte, davant l’escassetat numèrica de ordenacions sacerdotals el Papa ens exhorta a no caure en el desànim, sinó a multiplicar “els espais de silenci i d’escolta de la Paraula, a tenir una millor cura de la direcció espiritual i del sagrament de la confessió, per que la veu de Déu, que sempre segueix cridant i confirmant, pugui ser escoltada i aviat seguida per molts joves”38.
Ens trobem acollits en una Casa jesuita. Desde la creació de la Companyia, molt important ha esta l’aportació i l’acompanyament espiritual dels fills de Sant Ignaci al ministeri sacerdotal. Voldria recordar, doncs, unes paraules d’un destacat fill de Sant Ignaci dels darrers anys, el P. Arrupe. Són paraules que parlen de la devoció al Sagrat Cor i es situen en el context d’un cilce de Conferències sobre el carisma ignacià. Deia aixì el P. Arrupe: “En les circunstàncies actuals, el món ens presenta desafiaments i possibilitats que només en la força d’aquest amor del Cor de Crist poden trobar solucions (...) poques proves més evidents de renovació espiritual podrem donar com una vigorosa i generalitzada devoció al Cor de Jesus”39
No vull concloure aquesta exposició sense encomanar aquest Any Sacerdotal en la nostra Diòcesi de Terrassa a la Santíssima Verge Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Salut. El seu fiat, exemple de consagració total a Déu, constitueix el model de la nostra pròpia existència, l’única mesura real del nostre ministeri sacerdotal. Que Maria, Mare de l’Església, ens ajudi a seguir l’exemple de Sant Joan Maria Vianney, per esdevenir com ell, testimonis del Crist i apòstols de l’Evangeli, avui més que mai homes d’alegria i d’esperança.
Moltes gràcies.